El paper de les dones viatgeres

No ve de nou que estem sotmesos en una estructura de societat patriarcal. Al llarg

de la història el paper de les dones ha quedat sempre per darrere de l’home en tots

els aspectes. En aquest cas, es posarà en evidència les mancances de la diferència

entre gèneres en l’àmbit del periodisme de viatges.

Des de l’Universtitat Autònoma de Barcelona, s’ha realitzat una jornada per a posar

en manifest la situació vulnerable de les dones en el periodisme de viatges. Rosa

María Calaf, conocida reportera, i Lucía Mbomío, reportera del programa de RTVE

"Aquí la Terra", són les ponents de una de les presentacions sobre el “Periodisme

compromès en clau de gènere”.

Aquesta desigualtat és tan clara, que fins i tot Rosa María Calaf, periodista amb

gran trajectòria, afirmava:"òbviament es noten les diferències de gènere sent dona

o home, i no és tan diferent en països on les dones estan més oprimides que aquí.

És una injustícia". I és que com a dones, s’ha d’insistir en la idea que efectivament

ser dona i ser periodista té dificultats: minva depèn del país on realitzis el teu

treball periodístic. Però perquè per la meva condició de dona, és preferible que no

viatgi a un país? Existeix el tabú de que la majoria de les dones occidentals han de

anar en compte a l’hora de viatjar en països amb poca seguretat: existeix un rebuig

a tot allò que ens resulta poc corrent, ja que considerem que és perillós. Aquesta

visió ve generada per el periodisme d’impacte, aquell orientat a difondre fets

positius que no només promou als lectors l'esperança real de construir un món

millor.

En aquesta mateixa idea, Calaf opina que s’ha de trencar amb aquests esquemes

conservadors. Moltes vegades una explicació d’un fet és justificada dient que és

perquè forma part de la cultura, és un “fet cultural”. Però aquest respecte cap a la

cultura acaba quan es vulneren els drets humans. L’ús de les dones mentre sigui

convenient, és un exemple de la violació d’aquestes dones. La periodista Lucia

Mbomío, ens donava un exemple aclaridor: en la baralla per la independència de

Pakistan, les dones es van incorporar en la lluita. Un cop acabat el conflicte, se’ls va

dir a les dones: “a casa a treballar un altre cop amb el burka i el vel”.

Un altre aspecte a considerar és el coneixement previ del país on duràs a terme

alguna activitat periodística: no tots els països tenen un estigma hegemònic de les

dones. La periodista haurà d’informar-se i documentar-se sobre el paper de la

dona de la societat on estarà. Com quan per exemple, una periodista visita un

territori en el que el rol de la dona és diferent, com és el cas dels països àrabs.

Mbomío també va posar en evidència la ruptura d’estereotip que va suposar anar-

se’n a Portugal com a dona negre que és: va suposar una ampliació, les pàtries

poden tenir a veure amb altres aspectes que no amb les fronteres. Això implica que

si un company és càmera, pel simple fet de ser home, es dirigiran a ell abans, signe

de la desigualtat de gènere que en molts països és més que evident.

El millor consell per aplicar-nos a aquelles dones periodistes o en projecte, és que

no es dubti ni un segon de viatjar en solitud.

Carla Martínez